El passat diumenge, 18 de maig de 2014, va
tenir lloc la sortida als «Monuments
medievals de la Catalunya Nova: Visita de l’antiga canònica d’Escornalbou i de
la cartoixa d’Scala Dei al Priorat».
La primera vista del matí va ser a l’antiga
canònica d’Escornalbou a càrrec de Maria del Mar Valls Fusté. Es tracta d’una
antiga canònica adjunta al castell d’Escornalbou situada a l’actual municipi de
Riudecanyes al límit amb els de Vilanova d’Escornalbou i l’Argentera (Baix
Camp). El conjunt està ubicat al contrafort oriental
de la serra de l’Argentera, en un replà enlairat al peu del turó de Santa
Bàrbara (del nom de l’ermita que el corona actualment). El castell fou
construït sobre les restes d’una fortalesa romana del segle III, que després
van ocupar els sarraïns al segle VIII, donant-li el nom de Saloquia
(“Guaita”). Aquesta fortalesa situada a l’extrem del territori
musulmà de Siurana, va dependre del seu Valí. Després de l’expulsió dels
sarraïns, la regió va passar a dependre del terme de Siurana, regit per carta
de 1153 i fou donada en franc alou a Arbert de Castellvell, amb la condició de
repoblar el lloc i bastir al cim un convent de canonges agustins sota
obediència de l’església de Tarragona. L’església fou consagrada el 1240. El 1574 ja sols hi restava
un canonge i l’arquebisbe Gaspar Cervantes de Gaeta l’oferí als franciscans i
les rendes de la baronia a la universitat de Tarragona. Els franciscans
recol·lectes el van ocupar entre 1580 i el 1686, any en el els franciscans
observants hi fundaren un seminari per a les missions americanes. El 25 de
juliol de 1835, després de la crema de convents a Reus, els franciscans van
abandonar Escornalbou on ja no varen tornar en produir-se la desamortització de
Mendizábal (1835). Després fou ocupat per forces lliberals i carlines. En aquest indret, l’industrial reusenc Macià
Vila (Sisos), íntim amic del General Prim, hi va muntar una fàbrica de batre
moneda falsa de peces de sis rals, la qual cosa ha provocat posteriorment
diverses llegendes de tresors amagats per l’indret i altres històries. Finalment,
fou comprat vers el 1910 per Eduard Toda que en va iniciar la seva
reconstrucció que va durar fins al 1924. El 1926 el va cedir al Bisbat de
Tarragona amb reserva d’usdefruit. El bisbe el va vendre el 1941 a la família
reusenca Llopis, encapçalada per Joan Maria Llopis, industrial avellaner. El
1979 els Llopis els van vendre al Banc Urquijo del qual va passar a la
Generalitat i la diputació provincial que en són les actuals propietàries al
50%.
canònica d’Escornalbou a càrrec de Maria del Mar Valls Fusté. Es tracta d’una
antiga canònica adjunta al castell d’Escornalbou situada a l’actual municipi de
Riudecanyes al límit amb els de Vilanova d’Escornalbou i l’Argentera (Baix
Camp). El conjunt està ubicat al contrafort oriental
de la serra de l’Argentera, en un replà enlairat al peu del turó de Santa
Bàrbara (del nom de l’ermita que el corona actualment). El castell fou
construït sobre les restes d’una fortalesa romana del segle III, que després
van ocupar els sarraïns al segle VIII, donant-li el nom de Saloquia
(“Guaita”). Aquesta fortalesa situada a l’extrem del territori
musulmà de Siurana, va dependre del seu Valí. Després de l’expulsió dels
sarraïns, la regió va passar a dependre del terme de Siurana, regit per carta
de 1153 i fou donada en franc alou a Arbert de Castellvell, amb la condició de
repoblar el lloc i bastir al cim un convent de canonges agustins sota
obediència de l’església de Tarragona. L’església fou consagrada el 1240. El 1574 ja sols hi restava
un canonge i l’arquebisbe Gaspar Cervantes de Gaeta l’oferí als franciscans i
les rendes de la baronia a la universitat de Tarragona. Els franciscans
recol·lectes el van ocupar entre 1580 i el 1686, any en el els franciscans
observants hi fundaren un seminari per a les missions americanes. El 25 de
juliol de 1835, després de la crema de convents a Reus, els franciscans van
abandonar Escornalbou on ja no varen tornar en produir-se la desamortització de
Mendizábal (1835). Després fou ocupat per forces lliberals i carlines. En aquest indret, l’industrial reusenc Macià
Vila (Sisos), íntim amic del General Prim, hi va muntar una fàbrica de batre
moneda falsa de peces de sis rals, la qual cosa ha provocat posteriorment
diverses llegendes de tresors amagats per l’indret i altres històries. Finalment,
fou comprat vers el 1910 per Eduard Toda que en va iniciar la seva
reconstrucció que va durar fins al 1924. El 1926 el va cedir al Bisbat de
Tarragona amb reserva d’usdefruit. El bisbe el va vendre el 1941 a la família
reusenca Llopis, encapçalada per Joan Maria Llopis, industrial avellaner. El
1979 els Llopis els van vendre al Banc Urquijo del qual va passar a la
Generalitat i la diputació provincial que en són les actuals propietàries al
50%.
Després de dinar, per la tarda es va visitar les
restes de la Cartoixa d’Escaladei al terme municipal de la Morera de Montsant.
Les explicacions van anar a càrrec de Carles Brull, arquitecte-director del Pla
rector. La història d’Escaladei s’inicia el 1163 quan el rei Alfons I el Cast
va decidir fundar un monestir cartoixà en terres cedides per Arbert de
Castellvell.[2] Els primers monjos provinents de Provença, comandats per Pere
de Montsant i Ramon de Sant Esteve, als quals s’uniren alguns eremites del
Montsant, es van establir, en primer lloc, a l’antic eremitori de Santa Maria
de Poboleda,[3] fins que vers el 1203, amb l’ajuda de Pere I, s’establiren al
lloc definitiu. Durant el segle XIII i la primera meitat del XIV, es construí
l’església, el claustre amb dotze cel·les, el refectori. La conreria fou bastida
a uns 2 km del monestir i era, l’habitatge annex al monestir des d’on es
dirigia el conreu dels camps. Hi havia allí la casa procura, que administrava
els afers, no solament de la cartoixa, sinó de tota la zona del Priorat.
restes de la Cartoixa d’Escaladei al terme municipal de la Morera de Montsant.
Les explicacions van anar a càrrec de Carles Brull, arquitecte-director del Pla
rector. La història d’Escaladei s’inicia el 1163 quan el rei Alfons I el Cast
va decidir fundar un monestir cartoixà en terres cedides per Arbert de
Castellvell.[2] Els primers monjos provinents de Provença, comandats per Pere
de Montsant i Ramon de Sant Esteve, als quals s’uniren alguns eremites del
Montsant, es van establir, en primer lloc, a l’antic eremitori de Santa Maria
de Poboleda,[3] fins que vers el 1203, amb l’ajuda de Pere I, s’establiren al
lloc definitiu. Durant el segle XIII i la primera meitat del XIV, es construí
l’església, el claustre amb dotze cel·les, el refectori. La conreria fou bastida
a uns 2 km del monestir i era, l’habitatge annex al monestir des d’on es
dirigia el conreu dels camps. Hi havia allí la casa procura, que administrava
els afers, no solament de la cartoixa, sinó de tota la zona del Priorat.
Vers el 1333 s’acabà el segon claustre amb 12
cel·les més, costejat per l’infant Joan d’Aragó i d’Anjou, arquebisbe de Toledo
i després de Tarragona, que sembla que fou entre 1324 i 1327 monjo d’Escaladei.
El 1403 Berenguer Gallard, de Lleida, féu edificar un tercer claustre amb 6
cel·les i la cartoixa assolí el nombre màxim de 30 monjos i 15 llecs. Durant
set segles, la cartoixa va travessar èpoques de gran esplendor i reformes fins el
Decret de Desamortització de Mendizábal, de 1835, en que els monjos es veieren
obligats a abandonar el monestir privats per decret de les seves terres. En
només dos anys la cartoixa, amb les seves cel·les, claustres, l’església i
l’hostatgeria restà convertida en un munt de ruïnes pel saqueig d’uns pagesos
cansats de haver estat sotmesos a vassallatge, de pagar delmes i de submissió.
La seva famosa biblioteca (la Bibli Sacra, regalada per Joan d’Aragó, és
actualment al seminari de Tarragona. Una bona part dels documents són a
l’Archivo Histórico Nacional de Madrid.
cel·les més, costejat per l’infant Joan d’Aragó i d’Anjou, arquebisbe de Toledo
i després de Tarragona, que sembla que fou entre 1324 i 1327 monjo d’Escaladei.
El 1403 Berenguer Gallard, de Lleida, féu edificar un tercer claustre amb 6
cel·les i la cartoixa assolí el nombre màxim de 30 monjos i 15 llecs. Durant
set segles, la cartoixa va travessar èpoques de gran esplendor i reformes fins el
Decret de Desamortització de Mendizábal, de 1835, en que els monjos es veieren
obligats a abandonar el monestir privats per decret de les seves terres. En
només dos anys la cartoixa, amb les seves cel·les, claustres, l’església i
l’hostatgeria restà convertida en un munt de ruïnes pel saqueig d’uns pagesos
cansats de haver estat sotmesos a vassallatge, de pagar delmes i de submissió.
La seva famosa biblioteca (la Bibli Sacra, regalada per Joan d’Aragó, és
actualment al seminari de Tarragona. Una bona part dels documents són a
l’Archivo Histórico Nacional de Madrid.
El 1990 els seus propietaris, la família de
viticultors Peyra, la van donar a la Generalitat, la qual va endegar un pla de
rehabilitació i consolidació de les restes. El cenobi, declarat Bé Cultural
d’Interès Nacional, fou el primer de l’orde de Sant Bru a la península Ibèrica.
viticultors Peyra, la van donar a la Generalitat, la qual va endegar un pla de
rehabilitació i consolidació de les restes. El cenobi, declarat Bé Cultural
d’Interès Nacional, fou el primer de l’orde de Sant Bru a la península Ibèrica.
A part de les restes arqueològiques vàrem poder
visitar el claustre petit, el refetor i la sala capitular restaurats fa poc i una cel·la, que s’ha reconstruït minuciosament
per tal de fer-nos una idea de l’element clau de totes les cartoixes.
visitar el claustre petit, el refetor i la sala capitular restaurats fa poc i una cel·la, que s’ha reconstruït minuciosament
per tal de fer-nos una idea de l’element clau de totes les cartoixes.
Per veure els videos sobre les recents troballes i la reconstrucció del claustre: http://www.mhcat.cat/monuments/cartoixa_d_escaladei
