El dijous 20 de febrer de
2014 a les 19.00 hores va tenir lloc la conferència del cicle El Romànic a l’Abast, «Il medioevo
sardo, gli ordini monastici benedettini e il romanico» a càrrec del Sr. Roberto
Lai, historiador de la Sardenya medieval, a la sala Nicolau d’Olwer de
l’Institut d’Estudis Catalans. Lai va iniciar la conferència, que va estar
presentada per Joaquim Graupera i traduïda de l’italià per Rosa Maria Martin, parlant
dels punts en comú de les cultures de la Sardenya i de Catalunya.
2014 a les 19.00 hores va tenir lloc la conferència del cicle El Romànic a l’Abast, «Il medioevo
sardo, gli ordini monastici benedettini e il romanico» a càrrec del Sr. Roberto
Lai, historiador de la Sardenya medieval, a la sala Nicolau d’Olwer de
l’Institut d’Estudis Catalans. Lai va iniciar la conferència, que va estar
presentada per Joaquim Graupera i traduïda de l’italià per Rosa Maria Martin, parlant
dels punts en comú de les cultures de la Sardenya i de Catalunya.
A l’alta edat mitjana,
Sardenya estava sota l’orbita bizantina després que els vàndals van ser derrotats pels exèrcits de
Justinià I manats pel general Belisari en la batalla de Tricamaro l’any 533. Roberto Lai va deixar clar que la
intenció musulmana d’incorporar l’illa a la seva zona d’influència amb diverses
incursions fallides com la del 705, va esdevenir la principal causa per la
penetració del poder del papat a l’illa ajudat per les forces pisanes i
genoveses. Per establir aquest control, que allunyés el perill musulmà i que
imposés el ritual llatí envers el grec-bizantí, el papat va facilitar
l’arribada a l’illa d’una sèrie d’ordes monàstiques que van ser les responsables
de la introducció de l’art romànic a Sardenya.
Sardenya estava sota l’orbita bizantina després que els vàndals van ser derrotats pels exèrcits de
Justinià I manats pel general Belisari en la batalla de Tricamaro l’any 533. Roberto Lai va deixar clar que la
intenció musulmana d’incorporar l’illa a la seva zona d’influència amb diverses
incursions fallides com la del 705, va esdevenir la principal causa per la
penetració del poder del papat a l’illa ajudat per les forces pisanes i
genoveses. Per establir aquest control, que allunyés el perill musulmà i que
imposés el ritual llatí envers el grec-bizantí, el papat va facilitar
l’arribada a l’illa d’una sèrie d’ordes monàstiques que van ser les responsables
de la introducció de l’art romànic a Sardenya.
Les ordes monàstiques que repoblaren
l’illa van ser la dels benedictins provinents de Montecassino, la dels
camaldulencs i la dels cistercencs. Roberto Lai va comentar que la penetració
del romànic a Sardenya es va fer de forma lenta i no de forma sobtada. A nivell
arquitectònic els edificis ens mostren una gran influència toscana i llombarda
cosa que apunta a l’arribada de mestres d’obres pisans i llombards (Lucca,
Pisa, Pistoia…).
l’illa van ser la dels benedictins provinents de Montecassino, la dels
camaldulencs i la dels cistercencs. Roberto Lai va comentar que la penetració
del romànic a Sardenya es va fer de forma lenta i no de forma sobtada. A nivell
arquitectònic els edificis ens mostren una gran influència toscana i llombarda
cosa que apunta a l’arribada de mestres d’obres pisans i llombards (Lucca,
Pisa, Pistoia…).
Dels edificis conservats en estil romànic
a l’illa, en va destacar l’església parroquial de Sant Nicolau de Ottana
(Província de Nuoro) antiga catedral documentada a partir dels 1112 i
consagrada en el 1160. Va comentar que aquest edifici es va edificar sobre les
restes d’un monestir grecobizanti. Una
altra edifici destacat va ser el de Sant Gavino de Porto Torres que té la
particularitat de tenir tres naus i dos àbsides que segons Roberto s’ha
d’entendre també per la influència paleocristiana i bizantina provinent del
nord d’Àfrica de la zona de Cartago (Tunísia). En aquest sentit va destacar la
fortalesa del passat grecobizanti, molt present a l’església amb exemples com e
de les esglésies de Sant Sadurní de Càller i Santa Sabina de Silanus a més de
la presència d’advocacions com Sant Basili, Santa Guderina, entre altres que
testen aquest passat.
a l’illa, en va destacar l’església parroquial de Sant Nicolau de Ottana
(Província de Nuoro) antiga catedral documentada a partir dels 1112 i
consagrada en el 1160. Va comentar que aquest edifici es va edificar sobre les
restes d’un monestir grecobizanti. Una
altra edifici destacat va ser el de Sant Gavino de Porto Torres que té la
particularitat de tenir tres naus i dos àbsides que segons Roberto s’ha
d’entendre també per la influència paleocristiana i bizantina provinent del
nord d’Àfrica de la zona de Cartago (Tunísia). En aquest sentit va destacar la
fortalesa del passat grecobizanti, molt present a l’església amb exemples com e
de les esglésies de Sant Sadurní de Càller i Santa Sabina de Silanus a més de
la presència d’advocacions com Sant Basili, Santa Guderina, entre altres que
testen aquest passat.
Roberto Lai va destacar també que l’empremta
pisana i genovesa va anar apagant-se vers el 1200 a partir del creixent poder
de la corona catalano-aragonesa a la mediterrània. Finalment a la fi del segle
XIII el papa Bonifaci VIII va establir definitivament que Sardenya passés a l’àrea
d’influència de la Corona d’Aragó, formalitzant-se la cessió l’any 1324, quan
el llavors infant Alfons IV d’Aragó, futur Alfons «el Benigne», es va fer càrrec del govern de l’illa durant
els últims anys del regnat de Jaume II d’Aragó.
pisana i genovesa va anar apagant-se vers el 1200 a partir del creixent poder
de la corona catalano-aragonesa a la mediterrània. Finalment a la fi del segle
XIII el papa Bonifaci VIII va establir definitivament que Sardenya passés a l’àrea
d’influència de la Corona d’Aragó, formalitzant-se la cessió l’any 1324, quan
el llavors infant Alfons IV d’Aragó, futur Alfons «el Benigne», es va fer càrrec del govern de l’illa durant
els últims anys del regnat de Jaume II d’Aragó.
La presència dels catalans a l’illa es va
fer per mitjà d’una política matrimonial de l’aristocràcia sarda amb membres de
la noblesa catalana per afermar els nous lligams i va citar abastament l’exemple
el cas del jutges d’Arborea. De tots ells va destacar a Hug I d’Arborea (senyor
Hug II Ponç de Cervera o vescomte Hug II de Bas o Hug Poncet), nebot de Barisó
I d’Arborea per part de la seva dona. En quant a la contribució cultural de la
Corona catalano-aragonesa a Sardenya esmentà una colla de personatges que
deixaren empremta a l’illa com Arnau Simó, bisbe de Ottana de l’orde dominicà,
el qual figurava el 1351 en les fallides negociacions per casar Joan, hereu del
comtat d’Empúries, amb una filla del difunt Joan de Randazzo. Traduí al català les històries de Justí. També
va glosar la figura d’Antoni Ginebreda (Barcelona, s. XIV – 1394), religiós de
l’orde dels predicadors, mestre en teologia i escriptor que completà la versió
catalana del De consolatione philosophiae,
de Boeci, iniciada per Pere Saplana i dedicada a l’infant Jaume de Mallorca, de
qui fou confessor, la qual serví de base a l’edició castellana del 1488 i del
1493. Finalment esmentar la figura de Gaspar
Torrella (València 1452- Roma 1520) el qual va treballar a la cort de Roderic
de Borja, com a metge personal del cardenal, ja convertit en papa Alexandre VI,
i posteriorment de Juli II. Va ser el promotor d’una pica baptismal encara
conservada a la catedral de Càller.
fer per mitjà d’una política matrimonial de l’aristocràcia sarda amb membres de
la noblesa catalana per afermar els nous lligams i va citar abastament l’exemple
el cas del jutges d’Arborea. De tots ells va destacar a Hug I d’Arborea (senyor
Hug II Ponç de Cervera o vescomte Hug II de Bas o Hug Poncet), nebot de Barisó
I d’Arborea per part de la seva dona. En quant a la contribució cultural de la
Corona catalano-aragonesa a Sardenya esmentà una colla de personatges que
deixaren empremta a l’illa com Arnau Simó, bisbe de Ottana de l’orde dominicà,
el qual figurava el 1351 en les fallides negociacions per casar Joan, hereu del
comtat d’Empúries, amb una filla del difunt Joan de Randazzo. Traduí al català les històries de Justí. També
va glosar la figura d’Antoni Ginebreda (Barcelona, s. XIV – 1394), religiós de
l’orde dels predicadors, mestre en teologia i escriptor que completà la versió
catalana del De consolatione philosophiae,
de Boeci, iniciada per Pere Saplana i dedicada a l’infant Jaume de Mallorca, de
qui fou confessor, la qual serví de base a l’edició castellana del 1488 i del
1493. Finalment esmentar la figura de Gaspar
Torrella (València 1452- Roma 1520) el qual va treballar a la cort de Roderic
de Borja, com a metge personal del cardenal, ja convertit en papa Alexandre VI,
i posteriorment de Juli II. Va ser el promotor d’una pica baptismal encara
conservada a la catedral de Càller.
El domini de la Corona d’Aragó es va
perllongar fins al segle XVIII, mantenint a l’illa una relació estreta amb
Catalunya malgrat l’adveniment de la monarquia hispànica amb el matrimoni de
Ferran i Isabel.
perllongar fins al segle XVIII, mantenint a l’illa una relació estreta amb
Catalunya malgrat l’adveniment de la monarquia hispànica amb el matrimoni de
Ferran i Isabel.
Roberto Lai, al final de la conferència va
obsequiar a AAR amb una sèrie de fotografies de les esglésies romàniques de
Sardenya.
obsequiar a AAR amb una sèrie de fotografies de les esglésies romàniques de
Sardenya.
 |
| Aspecte general de la sala |
 |
| Rosa Maria Martin que participà com a traductora, Roberto Lai i Joaquim Graupera en el moment de la presentació del conferenciant |
 |
| Rosa Maria Martin que participà com a traductora i Roberto Lai en un moment de la conferència |
