El passat dilluns dia 12 de març de 2018, a la sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans, tingué lloc la quarta de les conferències del cicle «Les obres Mestres del Romànic Català. Commemoració dels 40 anys de la Societat Amics de l’Art Romànic/ IEC».
El Dr. Marc Sureda Jubany, conservador del Museu Episcopal de Vic, impartí la conferència «La Seu romànica de Girona: la resurrecció d’un monument oblidat».
El Dr. Sureda, basant-se en les recerques de seva pròpia tesis doctoral sobre la seu romànica gironina, proposà com podria haver estat aquest edifici i com aquestes recerques van poder incidir en l’art romànic català, tenint en compte que del temple consagrat al 1038 gairebé no en queda cap element, ja que fou substituït per la fàbrica gòtica actual.
La conferència s’inicià amb un repàs per la historiografia que havia tractat la catedral romànica amb major o menor encert: des de Pujades al segle XVII, passant per Joan Gaspar Roig i Jalpí, Onofre Reyes, Jaime Villanueva, Bonaventura Bassegoda i Josep Puig i Cadafalch. Més recentment també es va reivindicar la tasca del canonge arxiver de Girona, Jaume Marquès i de l’arquitecte Joan-Albert Adell. La recerca d’aquests autors es basava en l’estudi de les restes d’època romànica conservades a la Catedral de Girona (torre de Carlemany, claustre) o bé en la documentació que referia a l’espai.
Entre els anys 1994 i 1996 es van dur a terme els primers exàmens amb georadar a l’interior del temple que insinuaven algunes estructures, i això permeté la possibilitat d’obrir cales arqueològiques entre 1998 i 1999, amb uns resultats molt interessants: Per una banda es pogué constatar la urbanització de la terrassa on s’assenta la Seu en època romana, probablement relacionada amb les àrees del fòrum i el temple de Gerunda. D’altra banda, aparegueren diverses restes identificables amb la catedral romànica, que permeteren localitzar l’estructura d’un cos occidental, que ja es coneixia documentalment, amb una graonada d’accés a la nau i indicis de dos arcosolis funeraris que haurien pogut correspondre’s amb els enterraments originals d’Ermessenda de Carcassona i el comte Ramon Berenguer II. A més, es trobaren alguns murs i un lleu indici sota l’Altar Major que es podria interpretar com el límit oriental de l’església.
A partir de les troballes materials es va suposar una planta per l’edifici romànic amb una sola nau, amb una capçalera de cinc altars i amb un cos occidental molt desenvolupat, tripartit, amb un baptisteri i un campanar a banda i banda. Els resultats es publicaren l’any 2000 i tingueren un gran ressò en forma de publicacions, exposicions, monografies, etc. Entre 2001 i 2002 es feren més excavacions en els “soterranis de la catedral” i a 2004 nous sondejos arqueològics permeteren documentar algun fragment més del cos occidental. L’any 2008 el Dr. Sureda presentà la seva tesis doctoral i feu alguna lleugera modificació sobre la proposta inicial.
Durant la segona part de la ponència el Dr. Sureda va passar a comentar els problemes de restitució que es van trobar enfront de l’edifici romànic. Un dels problemes abordava la morfologia de la capçalera, la part més desconeguda del conjunt, i dels 5 altars que havia de contenir. Es va recórrer a la planta de Vic, una catedral de cronologies i ambients constructius semblants, com a possible paral·lel a partir d’un plànol que aparegué a l’Arxiu de Mataró, en que els absis eren quadrats i embeguts al mur, però continua sense haver-hi prous indicis. Un altre problema era si la nau era única o triple. La tendència ha estat inclinar-se més aviat a la nau única, pel que se’n extreu als esments de la documentació, i de nou es troba el paral·lel amb la Catedral de Vic. El Dr. Sureda apuntà la idea de que la nau única troba precedents en el món carolingi i otonià, i que Narbona, la catedral metropolitana d’aquell moment, coneguda i possiblement presa com a referència, també era una església de nau única del s. IX.
Finalment es feu una relació entre les restes escultòriques trobades a la seu gironina i d’altres existents al monestir de Sant Daniel, amb una evident voluntat classicitzant. Així mateix es fixà en la tria de materials de la torre de Carlemany, un procediment constructiu que es pot resseguir en altres esglésies del territori proper com Sant Miquel de Cruïlles, Sant Andreu de Sureda o Sant Genís les Fonts. Finalment proposà una possible articulació mural de la Seu romànica semblant a la de Sant Ponç de Corbera o a ja esmentada de Sant Andreu de Sureda, a base de pilars amb semicolumnes adossades i arcs torals que repartien el pes dels murs.
Com a colofó es parlà del funcionament litúrgic de la Catedral de Girona, a partir d’una consueta de 1360 molt detallada, on s’esmenta la itinerància de les misses matinals als primitius altars de la seu, una pràctica que s’impulsà des d’Aquisgrà al segle IX per Alcuí de York. També de la similitud entre el cos occidental de Girona i els altres coneguts a Ripoll o Cuixà, i de la possibilitat hipotètica que el bisbe Oliba hagués participat en el disseny de la catedral per demanda dels seus germans (promotors i bisbe de l’obra).
Finalitzada l’explicació, es donà pas al torn de preguntes dels assistents.
