El passat divendres 22 d’abril s’iniciava per segona vegada després de una llarg parèntesi, la sortida de Pasqua. Ben aviat al matí es va sortir cap a Nimes per arribar sense contratemps a l’hotel de Nimes a dinar. A la tarda es va visitar Aigüesmortes. Aigüesmortes és una vila medieval de planta hipodàmica encerclada per una muralla impressionant, situada en una zona de maresmes. Fundada el 1240 per Lluís IX (Sant Lluis) casat amb Margarita de Provença, pretenia donar a França una sortida a la mediterrània. Cal destacar la Torre de la presó o de la Constança (22 mts alt i 22 de diàmetre), situada on prèviament hi havia la torre de la Mataforre d’època de Carlemany i que va ser reconstruïda en els anys 1272- 1274. Va ser utilitzada com a presó contra els hugonots en l’època de les guerres de religions. Després de conèixer-ne la història de la mà de Joaquim Graupera i admirar les muralles es va poder passejar per la vila amb tranquil·litat, i abans d’anar a sopar a l’hotel es va poder fer també una passejada per la Nimes monumental.


Les muralles d’Aiges Mortes

L’endemà, el dia 23, dia de Sant Jordi, entre núvols i pluja, es va visitar Saint-Guilles-du-Gard i Les-Saintes-Maries-de-la-Mer, on es va dinar¨. El monestir benedictí de Saint-Gilles va ser fundat en el segle VII per l’ermità Sant Gil (o Egidi). Va ser un lloc de peregrinació important per la presència de les relíquies i la tomba del llegendari fundador de la comunitat de monjos, el ric comerciant atenès Egidi i per ser punt d’embarcament pels pelegrins francesos que anaven a Roma, i el punt de partida dels que procedents d’Itàlia i Arle anaven cap a Santiago per la Via Tolosana. D’aquest monestir cal destacar-ne la façana, que va comentar també en Joaquim Graupera, composta per tres portes d’estructura basilical amb una gran influència clàssica, arc de triomf i frontis d’un teatre. Si poden veure els treballs de treballar tres tallers diferents, el taller de l’escola de Tolosa a la part central, la més antiga; el taller de l’Illa de França, amb molta qualitat, en els portals laterals i un taller local de menys qualitat en els brancals i els apòstols que seria la part més moderna. En quant a datació, en l’estàtua de sant Bartomeu hi ha la inscripció “BRUNUS ME FECIT ” que es relaciona amb uns documents d’entre el 1171 i el 1186 on apareix l’esmentat Brunus. 

La portada de Saint Gilles
Després de dinar es va anar a visitar Arle, l’anomenada capital de la Camarga, es a dir la planícia entre els dos braços del Roine, que es caracteritza per les salines, els arroçars, els ocells, els cavalls i els toros. Durant aquest trajecte la Sandra Cabrespina i la Guadalupe Miras van llegir uns fragments del llibre “Camins de França” de Puig i Ferreter. La ciutat d’Arle és una ciutat antiga amb molta història, es creu que podria ser d’origen grec, i es sap que va ser ocupada pèls celtes abans d’esdevenir una colònia romana, que amb el temps va acollir els veterans de la sisena legió d’August. La ciutat estava en festes i molt animada, però el centre d’interès va ser es clar, l’església de Sant Tròfim, construïda al segle XII sobre l’emplaçament d’una basílica inicial del segle V, dita de Sant Esteve i antiga catedral. Es va poder visitar el claustre, que llueix esplèndides escultures en els capitells i en els pilars angulars de la galeria nord. I des d’aquest claustre es va admirar el campanar. 

Claustre de Sant Tròfim

Després de visitar l’església Joan Valero va posar al colofó a la visita amb les explicacions sobre la portalada romànica, on es va fer una fotografia de grup.



Santes Maries de la Mar

Les Santes Maries de la Mar (Li Sànti Marìo de la Mar segons l’anomena Frederic Mistral) és una ciutat i un lloc de pelegrinatge. L’església que dóna nom al poble fou construïda prop de la desembocadura del Petit Roine, i tenia una posició estratègica important ja que en el moment de la seva edificació, als segles IX i XII, els pirates castigaven la costa i calia defensar-se’n. La teulada està envoltada d’un camí de ronda, amb merlets, i va servir de talaia. El cor i l’absis són superats per una torrassa en hemicicle que tanca l’antiga sala del cos de guàrdia dita «capella alta». Els murs de l’església són perforats de troneres. Servia de refugi per a la població i s’hi troba fins i tot un pou d’aigua dolça. Actualment, l’estàtua de Sara, element essencial del patrimoni dels gitanos, es troba a la cripta, a la dreta de l’altar. Joan Valero ens va fer les explicacions pertinents.

El diumenge dia 24, es va visitar Saint-Guilhem-Le-Désert, al departament de l’Hérault. Es tracta d’un poble petit d’origen medieval, molt ben conservat, Grand Site National de França i declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco. Els orígens del poble es troben en el monestir fundat per Guilhem de Tolosa, qui després d’alliberar Barcelona al costat de les tropes de Lluis el Pietós, l’any 801, va decidir seguir l’exemple de Benet d’Aniane i iniciar una vida de pregaria. Mitificat el fundador pels trobadors, la veneració de les seves restes i de la Vera Creu de Carlemany, convertí l’ indret en un lloc de peregrinació i en part important del camí de Sant Jaume. El monestir va ser reformat al s. XII i al llarg dels segles va patir una greu decadència. Les escultures del claustre estan actualment al Museu dels Claustres de Nova York. Cal destacar de la visita, l’altar litúrgic de Guilhem, del s. XII, esculpit en marbre blanc i negre. Al museu es va poder gaudir d’un interessant documental i del comentari d’algunes peces importants.
L’església de Sant Guillem

El museu de l’antic monestir amb la antiga tomba del Sant.
Es va dinar en un lloc bonic i discret enmig de la natura i molt a prop del El Pont du Diable, un pont amb llegenda, edificat al 1030. A la tarda es va visitar Sant Martí de Londres i encara va quedar temps per una passejada per Montpeller. L’ermita romànica de Saint-Martin-de-Loudrou (en occità significa “pantà”) era un priorat depenen de Sant Guillem -le-Desert. Apareix per primer cop en la documentació el 1088 en el Cartolari de Sant-Guillem-Le Désert quan Adhémar-Guilhem de Montarnaud, senyor de Sant-Guillem-Le Désert , va llegar a la abadia de Gallone una esglesía dedicada a Sant Martí amb els de seus delmes i primícies. Es tracta d’un edifici representatiu del Primer Art Romànic del Llenguadoc. Presenta una sola nau de dues crugies coberta amb volta de canó i amb un absis trevolat. El transsepte es troba cobert per un cimbori. Fortament modificada al s.XIX (es va destruir la torre, es va afegir una capella al nord i es va ampliar la nau amb una crugia a l’oest), l’església va ser declarada monument històric en 1900 i restaurada en 1932.
Saint-Martin-de-Loudrou
El dilluns dia 25, abans d’ inciar el retorn, es va dedicar el matí a visitar Fontfroide. L’abadia de Fontfreda (Abbaye de Fontfroide) és una abadia al departament de l’Aude, fundada com a benedictina el segle XI (1093) pel vescomte Eimeric I de Narbona (1080-1106) i esdevinguda cistercenca el 1145. Va ser la casa mare del monestir de Poblet. El claustre es del segle XIII. L’església es del segle XII. Està catalogada com a “monument històric” des de 1862. Després d’una detinguda i interessant visita comentada, finalment es va iniciar el retorn amb una parada per dinar a Figueres.
Abadia de Fontfreda
La sortida va resultar agradable i enriquidora en tots els aspectes i al final els participants es van quedar amb ganes de més. Prova del bon humor que va presidir la nostra guia Natàlia per demanda popular va improvisar uns versets sobre el viatge que son un repàs divertit de les jornades i que ens va llegir quan tornàvem, que ens van fer riure i somriure i que volem recordar. [Text Versets de la Natàlia]