El passat dilluns, 16 de febrer de 2014, va tenir lloc a la Sala Pi i Sunyer la conferència «La portada de les Cadenas de la catedral de Ciudad Rodrigo. Promoció reial, caràcter urbà i vents avantguardistes», a càrrec del Sr. Diego Mesa de Lózar, historiador de l’art i membre d’AAR.
La conferència va iniciar-se destacant la gran importància d’una perspectiva interdisciplinar a l’hora d’afrontar estudis d’Història de l’Art. Segons el conferenciant: “no podem entendre l’erecció de la catedral sense tenir en compte els aconteixements polítics i religiosos que van envoltar-la”. La catedral de Ciudad Rodrigo va aixecar-se en el context de la Repoblació de la segona meitat del segle XII, un procés capitanejat per la figura de Fernando II de León. Ciudad Rodrigo era un indret estratègic des del punt de vista territorial: a l’oest, tenia les contínues pretensions territorials per part del Regne de Portugal; per l’est, el Regne de Castella buscava el control comercial de la zona; i pel sud, els musulmans. Per tant, esdevenia un lloc amb una gran importància geopolítica. Amb l’objectiu d’esdevenir un territori-baluard es crea la diòcesi de Ciudad Rodrigo. En aquest sentit, el conferenciant va recòrrer als testimonis escrits dels bisbes Lucas de Tuy o Jiménez de Rada, que deixen constància de la importància que va tenir Ciudad Rodrigo en el programa de repoblació de Fernando II. Això és el que explica el prominent caràcter massís de la catedral, que segueix l’exemple d’altres catedrals com la de Tuy.
En aquest procés va tenir un gran pes la curia eclesiàstica de la catedral de Santiago de Compostel·la. La documentació constata que, darrere de les maniobres per crear la diòcesi, hi ha una presència contínua de la curia compostel·lana. De fet, el pròpi Fernando II va deixar en mans de la seu compostel·lana la creació de la diòcesi el 1161. Això cristal·litzarà amb la figura del bisbe Pedro de Ponte (1174-1189), una figura amb gran personalitat i una gran ambició. El 1175, tot just un any com a bisbe de Ciudad Rodrigo, va encaminar-se cap a Roma per aconseguir del papa Alexandre III la butlla de reconeixement. Això és el que es materialitza en el quartet apostòl·lic presidit per Crist Jutge. No sabem com era la disposició del programa original ja que, l’actual disposició de la portada pertany a una reforma del segle XVIII. La historiografia vincula el model a altres exemples com les portades tardorromàniques de Zorita del Páramo, Santo Domingo de la Calzada i Santillana de Mar. Separat d’aquest conjunt, hi ha una Mare de Déu com a Sedes Sapiantiae que també formava part del programa. Segons destaca la historiografia, aquest conjunt esdevé el “rostre” d’aquesta nova diòcesi, d’aquí la presència de Sant Jaume i Sant Pere com a bisbes, fent referència als predecessors episcopals de la diòcesi. Pel que fa a l’estil, ens trobem davant de mestres amb una gran vàlua tècnica, que tenen com a referent el Mestre Mateo i el seu treball a la catedral. Aquesta filiació estilística es veu, sobretot, en el treball del cabell.
La portada té un segon fris superior, emmarcat en una segona campanya constructiva, en torn a mitjans del segle XIII. Es tracta d’una recepció “particular” de la Galeria de Reis desenvolupada pel Gòtic francès a les façanes de les seves catedrals. Ara bé, la solució adoptada a Ciudad Rodrigo és d’una gran originalitat pel que fa a la seva iconografia i estil formal. Els personatges representats són veterotestamentaris, i no un cicle de personatges de la reialesa contemporània, com és la solució present a França. Entre els personatges, destaquen Salomó i la Reina de Saba, que farien referència a la fundació reial de la catedral, juntament amb el rei David. Un altre element infreqüent en una recepta escultòrica-arquitectònica com aquesta és la figura amb hàbit. Es tractaría de Sant Francesc d’Assís. Això tindria la seva raó de ser per les predicacions que els franciscans de Ciudad Rodrigo feien davant la portada. Finalment es va destacar el seu paper de Galeria de Reis arcaica. Els escultors que executen el fris no tenen el talent ni la formació tècnica del Gòtic francès. Així, la lleugeresa i l’elegància de les formes gòtiques es tradueix a la catedral mirobrigense en arcs massisos i figures amb grans desproporcions. Una recepció particular i original de la galeria de reis desenvolupada a les avantguardistes catedrals gales.
