[01/02-06-2013] – Sortida de cloenda del curs 2012-2013 a l’art medieval de La Rioja

El cap de setmana de l’1 al 2
de juny de 2013 es va organitzar la sortida de cloenda del curs acadèmic
2012-2013 per l’art medieval de La Rioja.

El primer edifici visitat va
ser la catedral de Tarassona, amb els comentaris del Dr. Jesús Criado Mainar,
de la Universitat de Saragossa, al qual li agraïm la seva col·laboració. L’edifici
catedralici està sota l’advocació de Santa Maria de la Vega i es va començar a
construir al segle XII. Va ser consagrat el 1232 com un dels temples del gòtic
francès més purs d’Aragó. La guerra “dels dos Peres” influí en el
ritme constructiu i a partir del segle XIV es va haver de renovar, apareixent
l’estil mudèjar que va afectar la conclusió de les naus, les capelles
perimetrals, les façanes exteriors, el cimbori i la torre. Aquesta va ser
construïda entre 1496 i 1491, sent rematada amb l’últim cos en 1588.

Després de l’aturada per dinar, ens vàrem dirigir a
Santo Domingo de la Calzada on vàrem sojornar. Diumenge al matí ens desplaçàrem
a San Millán de la Cogolla situat en el marge esquerre del riu Cárdenas i que
integra un conjunt de dos monestirs que va ser declarat Patrimoni de la
Humanitat per la UNESCO l’any 1997.

Primer, en dividírem en dos grups petits i vàrem
visitar el monestir de Suso (o de dalt).
Aquest edifici va ser construït a finals del segle VI i té el seu origen
en un cenobi visigot establert al voltant del sepulcre de l’eremita Aemilianus (Emilià, en castellà també
Millán), mort l’any 574. En el decurs dels segles següents fins al segle XII
sofreix diferents modificacions com a conseqüència del canvi de vida de la
comunitat d’eremítica a cenobítica i posteriorment monàstica, distingint-se en
elles l’estil mossàrab i romànic. La importància d’aquesta comunitat es
mostra també en el camp lingüístic i literari, ja que és on es van trobar els
primers escrits en basc i castellà (les Glosas
Emilianenses). En aquest indret també hi va habitar el monjo i primer poeta
de nom conegut en castellà, Gonzalo de Berceo.

A continuació vàrem visitar el monestir de San Millán
de Yuso (o de baix). Aquest edifici barroc conserva dues arquetes decorades amb
ivoris romànics, molt interessants, que contenien les relíquies de sant Emilià
i sant Felices. El 1809 les forces napoleòniques les van espoliar i les van
despullar dels metalls i pedres precioses que contenien. Amb aquesta destrossa
es van perdre uns quants ivoris, que després han anat apareixent en museus
forans, com a Sant Petersburg, Berlín, Florència, Washington i Nova York. Des
de 1943 es pot observar una reproducció de l’original, que conté còpies de les
plaques espoliades i les originals, de les quals es van conservar tretze ivoris
de la vida de San Millán, dos fragments de la mateixa sèrie, més els de l’abat
Blas i l’escrivà Munio.

Després de dinar vàrem visitar la catedral de Santo
Domingo de la Calzada amb les explicacions del Dr. Francesc Fité. El nom i
fundació de l’edifici provenen del promotor de l’indret Domingo García, després
canonitzat com a Santo Domingo de la Calzada, el qual promogué la construcció
d’un pont, un hospital i un alberg de peregrins, per a facilitar el seu pas cap
a sant Jaume de Compostel·la, al voltant de l’any 1045. És famosa la
dita de “Santo Domingo de la
Calzada, donde cantó la gallina después de asada“, degut a un miracle
atribuït al sant. En record d’aquesta llegenda es guarden permanentment a la
catedral un gall i una gallina, en un galliner construït amb forja.

El Dr. Fité ens va comentar l’evolució de la fàbrica
del temple amb la seva decoració escultòrica i la història del sarcòfag dedicat
al sant. Les dades més antigues del temple que es coneixen són del 1106-1107,
el qual presidia una comunitat monàstica que es transformaria en canònica al
voltant del 1137. El temple actual, molt més gran que l’anterior, va començar a
construir-se el 1158 seguint el projecte del mestre Garsión, el qual va concebir-lo
com a església de peregrinació amb capelles radials a la girola, transsepte i
planta basilical de tres naus. L’edifici, que s’acabaria en època gòtica amb
voltes de creueria, ha patit diverses remodelacions en èpoques més modernes.

En la decoració escultòrica romànica hom identifica quatre
tallers el primer del quals el trobem identificat a l’exterior i a l’interior
de la girola i a les capelles radials. Sembla que és el mateix taller que va
obrar el sarcòfag de reina Blanca Garcés de Pamplona (1137-1156) al monestir de
santa Maria la Real (Nájera). El segon taller que va treballar en les
escultures del costat nord, s’identifica amb la portalada de Sangüesa. El
tercer taller va esculpir els pilars interiors del baptisteri i el quart la
part alta del mateix. Aquest últim també va estar actiu a Silos i Santo Domingo
de Sòria.

Pel que fa al sarcòfag del sant, les primeres
referències es daten abans del 1158, malgrat que se’n desconeix la seva ubicació.
La Dra. Francesca Español apunta que podria estar situat a la veïna església de
santa Maria. En aquest any es tenen notícies del seu trasllat al temple actual
on deuria situar-se en el presbiteri com a sepulcre-altar. El 1223 es va
reformar i és quan es degué obrar la tapa de relleu amb la imatge del sant que
ara es conserva. En el segle XV va ser traslladat al braç del transsepte on ara
es troba i són d’aquest moment els relleus gòtics de la caixa del sarcòfag. La
caiguda de les voltes, a principis del segle XVI, va afectar-lo negativament i
va portar a una nova reforma en el 1518, època en què es va construir el
baldaquí. No va ser fins la segona meitat del segle XX que el conjunt va
assolir l’aspecte actual amb la construcció l’any 1958 de la cripta inferior.