Dissabte 6 d’abril de 2013 va tenir lloc a
Manresa la IV Trobada del Romànic amb la presència dels grups d’Amics de l’Art
Romànic del Bages, que n’eren els amfitrions, de Barcelona (filial de l’IEC),
del Berguedà, de Sabadell i els Amigos del Románico, que participaven
per primera vegada, amb un total d’unes dues-centes persones. Els amics de
l’Institut d’Estudis Penedesencs no hi van poder assistir.
Manresa la IV Trobada del Romànic amb la presència dels grups d’Amics de l’Art
Romànic del Bages, que n’eren els amfitrions, de Barcelona (filial de l’IEC),
del Berguedà, de Sabadell i els Amigos del Románico, que participaven
per primera vegada, amb un total d’unes dues-centes persones. Els amics de
l’Institut d’Estudis Penedesencs no hi van poder assistir.
Després de l’acte oficial de rebuda,
a la Sala Gòtica, i de la distribució dels participants en sis grups, es dugué
a terme la visita de la Seu. En el cim del puig Cardener, on es troba
l’església gòtica de Santa Maria de Manresa, es construïren en època preromànica
dos petits temples dels quals no ha perviscut cap resta; de les construccions
romàniques del segle xi es
conserven, al costat oest, unes galeries i una porxada disposada com un pòrtic
claustral. De l’església romànica erigida el segle xii, romanen restes
incorporades a l’estructura del temple gòtic actual, entre d’altres: el mur
nord, des de la capella del Santíssim fins a la porta de l’església. Prop
d’aquesta porta podem observar una finestra romànica de doble esqueixada, amb
arc de mig punt adovellat, sota un finestral gòtic. Una part del cimbori fou
integrada en el campanar de torre actual en el qual encara es conserva una
finestra romànica tapiada. La portada romànica, anomenada portal dels Claustres
o porta de l’Abadia, ubicada actualment en un espai que no és l’inicial, consta
de dos arcs de mig punt adovellats, una arquivolta, dos capitells que
representen escenes del llibre del Gènesi, atribuïbles a l’entorn d’Arnau
Cadell, autor dels claustres de la catedral de Girona i del monestir de Sant
Cugat del Vallès, i una reproducció del timpà (l’original, molt malmès, es
conserva al claustre modern de l’església), presidit per la Mare de Déu
asseguda amb l’Infant a la falda.
a la Sala Gòtica, i de la distribució dels participants en sis grups, es dugué
a terme la visita de la Seu. En el cim del puig Cardener, on es troba
l’església gòtica de Santa Maria de Manresa, es construïren en època preromànica
dos petits temples dels quals no ha perviscut cap resta; de les construccions
romàniques del segle xi es
conserven, al costat oest, unes galeries i una porxada disposada com un pòrtic
claustral. De l’església romànica erigida el segle xii, romanen restes
incorporades a l’estructura del temple gòtic actual, entre d’altres: el mur
nord, des de la capella del Santíssim fins a la porta de l’església. Prop
d’aquesta porta podem observar una finestra romànica de doble esqueixada, amb
arc de mig punt adovellat, sota un finestral gòtic. Una part del cimbori fou
integrada en el campanar de torre actual en el qual encara es conserva una
finestra romànica tapiada. La portada romànica, anomenada portal dels Claustres
o porta de l’Abadia, ubicada actualment en un espai que no és l’inicial, consta
de dos arcs de mig punt adovellats, una arquivolta, dos capitells que
representen escenes del llibre del Gènesi, atribuïbles a l’entorn d’Arnau
Cadell, autor dels claustres de la catedral de Girona i del monestir de Sant
Cugat del Vallès, i una reproducció del timpà (l’original, molt malmès, es
conserva al claustre modern de l’església), presidit per la Mare de Déu
asseguda amb l’Infant a la falda.
El temple gòtic de Santa Maria de
Manresa fou bastit, a partir del 1322, per l’arquitecte barceloní Berenguer de
Montagut, responsable també de la nova església del convent del Carme,
desapareguda durant la guerra civil, i del Pont Nou, sobre el Cardener, així
com de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. L’edifici no quedà
totalment enllestit fins les primeres dècades del segle xx, amb la construcció, en estil neogòtic, de la façana
occidental obra de l’arquitecte manresà Alexandre Soler i March. Malgrat el que
pugui semblar no es tracta d’un edifici de nau única amb capelles perimetrals
entre els contraforts, sinó d’una construcció de tres naus, les laterals molt
estretes. Aquestes naus i les capelles contigües, així com el deambulatori
comparteixen una única volta de creueria. La cripta és del segle xvi, però ampliada a finals del xx. La talla de la Mare de Déu de
l’Alba, que presideix l’altar major, és una còpia de l’original del segle xiv, desapareguda en un incendi el 1979.
Entre les obres gòtiques més importants de la Seu de Manresa hem de destacar el
retaule del Sant Esperit (1393-1394), de Pere Serra; el retaule de Sant Nicolau
i Sant Miquel (1406), de Jaume Cabrera; el retaule de Sant Marc (c. 1346),
d’Arnau Bassa, procedent d’una capella dedicada a aquest sant i situada prop
del Pont Vell, i el retaule de la Trinitat (segles xv-xvi), de Gabriel Guàrdia.
Manresa fou bastit, a partir del 1322, per l’arquitecte barceloní Berenguer de
Montagut, responsable també de la nova església del convent del Carme,
desapareguda durant la guerra civil, i del Pont Nou, sobre el Cardener, així
com de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. L’edifici no quedà
totalment enllestit fins les primeres dècades del segle xx, amb la construcció, en estil neogòtic, de la façana
occidental obra de l’arquitecte manresà Alexandre Soler i March. Malgrat el que
pugui semblar no es tracta d’un edifici de nau única amb capelles perimetrals
entre els contraforts, sinó d’una construcció de tres naus, les laterals molt
estretes. Aquestes naus i les capelles contigües, així com el deambulatori
comparteixen una única volta de creueria. La cripta és del segle xvi, però ampliada a finals del xx. La talla de la Mare de Déu de
l’Alba, que presideix l’altar major, és una còpia de l’original del segle xiv, desapareguda en un incendi el 1979.
Entre les obres gòtiques més importants de la Seu de Manresa hem de destacar el
retaule del Sant Esperit (1393-1394), de Pere Serra; el retaule de Sant Nicolau
i Sant Miquel (1406), de Jaume Cabrera; el retaule de Sant Marc (c. 1346),
d’Arnau Bassa, procedent d’una capella dedicada a aquest sant i situada prop
del Pont Vell, i el retaule de la Trinitat (segles xv-xvi), de Gabriel Guàrdia.
La segona visita de la jornada fou
només un petit tast, una llambregada al Centre d’Interpretació del Carrer del
Balç i, per l’esmentat carrer, estret i sinuós, sota els porxos construïts
entre casa i casa per tal d’aprofitar el minso espai que restava a la ciutat
emmurallada, arribàrem al Portal de Sobrerroca. Fora muralla ens esperaven els
autocars.
només un petit tast, una llambregada al Centre d’Interpretació del Carrer del
Balç i, per l’esmentat carrer, estret i sinuós, sota els porxos construïts
entre casa i casa per tal d’aprofitar el minso espai que restava a la ciutat
emmurallada, arribàrem al Portal de Sobrerroca. Fora muralla ens esperaven els
autocars.
La tercera i darrera visita fou al
monestir de Sant Benet de Bages. La consagració de l’església del qual es féu
el 3 de desembre del 972 en presència dels bisbes de Vic, d’Urgell i de
Barcelona, del vescomte d’Osona i del fill hereu dels fundadors, Sal·la i
Ricarda, ja difunts. Sal·la havia posat el monestir sota la dependència directa
de Roma, però el 1075, com a conseqüència de la reforma eclesiàstica de Cluny,
passà a dependre de Sant Ponç de Tomeres (Llenguadoc); uns trenta anys més tard
recuperà la independència que perdé novament el 1593, quan fou posat sota el
control de Santa Maria de Montserrat i, al seu torn, de San Benito el Real de
Valladolid. Malgrat això, no patí la castellanització i tingué sempre abats
catalans. En el segle xvii és
convertí en lloc de descans de monjos ancians i patí un important incendi que
comportà una transformació dels espais interiors. Amb la desamortizació de 1835
fou venut i dedicat a d’altres funcions, fins que el 1908 l’adquirí la mare del
pintor Ramon Casas, la qual el féu restaurar sota la direcció de Josep Puig i
Cadafalch. En aquesta restauració desaparegueren diversos edificis, l’ala est
del claustre i la sala capitular. Declarat monument nacional en el 1931, en els
primers anys del segle xxi fou
adquirit per la Fundació Caixa de Manresa i restà inclòs en el complex Món St
Benet.
monestir de Sant Benet de Bages. La consagració de l’església del qual es féu
el 3 de desembre del 972 en presència dels bisbes de Vic, d’Urgell i de
Barcelona, del vescomte d’Osona i del fill hereu dels fundadors, Sal·la i
Ricarda, ja difunts. Sal·la havia posat el monestir sota la dependència directa
de Roma, però el 1075, com a conseqüència de la reforma eclesiàstica de Cluny,
passà a dependre de Sant Ponç de Tomeres (Llenguadoc); uns trenta anys més tard
recuperà la independència que perdé novament el 1593, quan fou posat sota el
control de Santa Maria de Montserrat i, al seu torn, de San Benito el Real de
Valladolid. Malgrat això, no patí la castellanització i tingué sempre abats
catalans. En el segle xvii és
convertí en lloc de descans de monjos ancians i patí un important incendi que
comportà una transformació dels espais interiors. Amb la desamortizació de 1835
fou venut i dedicat a d’altres funcions, fins que el 1908 l’adquirí la mare del
pintor Ramon Casas, la qual el féu restaurar sota la direcció de Josep Puig i
Cadafalch. En aquesta restauració desaparegueren diversos edificis, l’ala est
del claustre i la sala capitular. Declarat monument nacional en el 1931, en els
primers anys del segle xxi fou
adquirit per la Fundació Caixa de Manresa i restà inclòs en el complex Món St
Benet.
De l’església preromànica consagrada
el 972, com ja hem dit anteriorment, no en resta pràcticament res. L’actual,
romànica del segle xii, té planta
de creu llatina. La nau principal és capçada per un absis semicircular i en els
braços del transsepte es troben dues absidioles, també de planta semicircular,
no observables des de l’exterior; tots tres estan coberts amb volta de quart
d’esfera. La nau és coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i reforçada
per arcs torals que recolzen sobre semicolumnes adossades als murs i coronades
per blocs de pedra que fan la funció de capitells. La decoració pictòrica és
d’època barroca. Sota l’absis central hi ha una petita cripta remodelada també
en època barroca. Sobre la intersecció de la nau principal amb el creuer
s’aixeca un campanaret —considerat erròniament com a cimbori— que ha esdevingut
un dels elements més característics del monestir i que està constituït per un
cos quadrat de dos pisos, cobert per una volta de pseudoaresta; en el pis
inferior les finestres són d’una sola obertura i en el segon, geminades. El
campanar de l’església, de planta gairebé quadrada i amb aspecte de torre de
defensa, es troba adossat a la façana principal i s’endinsa en el claustre per
la zona nord-occidental. El portal oest està format per quatre arcs de mig punt
fets amb dovelles en gradació. A l’intradós dels arcs hi ha tres arquivoltes de
secció circular que recolzen sobre columnes amb capitells esculpits. El portal
que s’obre al braç sud del creuer dóna accés al claustre format per quatre
galeries cobertes per volta de canó, amb un arc de mig punt a cada angle,
excepte al nord-est. Als angles i al mig de les galeries s’aixequen uns pilars
i a cada tram entre pilars hi ha tres arcades que recolzen sobre parelles de
columnes llises amb impostes comunes a ambdós capitells, mentre que la base és
individual. Els seixanta-quatre capitells que integren el conjunt són de
temàtiques diverses: geomètrics, vegetals, historiats (amb la Mare de Déu i
l’Infant, acompanyats o no de sant Josep)… Durant la visita també poguérem
assistir a la projecció d’un audiovisual sobre la història del cenobi.
el 972, com ja hem dit anteriorment, no en resta pràcticament res. L’actual,
romànica del segle xii, té planta
de creu llatina. La nau principal és capçada per un absis semicircular i en els
braços del transsepte es troben dues absidioles, també de planta semicircular,
no observables des de l’exterior; tots tres estan coberts amb volta de quart
d’esfera. La nau és coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i reforçada
per arcs torals que recolzen sobre semicolumnes adossades als murs i coronades
per blocs de pedra que fan la funció de capitells. La decoració pictòrica és
d’època barroca. Sota l’absis central hi ha una petita cripta remodelada també
en època barroca. Sobre la intersecció de la nau principal amb el creuer
s’aixeca un campanaret —considerat erròniament com a cimbori— que ha esdevingut
un dels elements més característics del monestir i que està constituït per un
cos quadrat de dos pisos, cobert per una volta de pseudoaresta; en el pis
inferior les finestres són d’una sola obertura i en el segon, geminades. El
campanar de l’església, de planta gairebé quadrada i amb aspecte de torre de
defensa, es troba adossat a la façana principal i s’endinsa en el claustre per
la zona nord-occidental. El portal oest està format per quatre arcs de mig punt
fets amb dovelles en gradació. A l’intradós dels arcs hi ha tres arquivoltes de
secció circular que recolzen sobre columnes amb capitells esculpits. El portal
que s’obre al braç sud del creuer dóna accés al claustre format per quatre
galeries cobertes per volta de canó, amb un arc de mig punt a cada angle,
excepte al nord-est. Als angles i al mig de les galeries s’aixequen uns pilars
i a cada tram entre pilars hi ha tres arcades que recolzen sobre parelles de
columnes llises amb impostes comunes a ambdós capitells, mentre que la base és
individual. Els seixanta-quatre capitells que integren el conjunt són de
temàtiques diverses: geomètrics, vegetals, historiats (amb la Mare de Déu i
l’Infant, acompanyats o no de sant Josep)… Durant la visita també poguérem
assistir a la projecció d’un audiovisual sobre la història del cenobi.
Tot seguit es féu un dinar a la Fonda
de la Fàbrica de Sant Benet. Els parlaments de l’arquitecte Josep M. Esquius, de
l’historiador i alcalde de Navarcles Llorenç Ferrer i dels presidents dels
grups d’Amics i l’actuació del grup coral Lupulus
Ensemble marcaren la cloenda de la IV Trobada.
de la Fàbrica de Sant Benet. Els parlaments de l’arquitecte Josep M. Esquius, de
l’historiador i alcalde de Navarcles Llorenç Ferrer i dels presidents dels
grups d’Amics i l’actuació del grup coral Lupulus
Ensemble marcaren la cloenda de la IV Trobada.
 |
| Parlament final dels Presidents de les diferents associacions d’AAR de Catalunya |