.JPG)
Les
terres que actualment constitueixen el Penedès foren poblades de bell antuvi: s’han
trobat restes d’assentaments neolítics i del bronze antic; posteriorment (segle
iv aC), s’hi establiren els
cossetans. En l’actual terme d’Olèrdola, els romans construïren, en el segle ii aC, una magnífica fortificació que
restà abandonada un segle després i de la qual es conserven: la muralla, de
carreus poligonals, amb una porta central i quatre torres; la talaia o torre de
guaita, i la cisterna. El territori penedesenc fou repoblat, en el segle x, sota l’impuls del comtat de
Barcelona, del monestir de Sant Cugat i de nissagues nobles, com els Sanmartí,
els Castellet, els Cervelló… i això comportà els desplaçament cap al sud del
Llobregat dels límits de la Marca. El comte Sunyer de Barcelona, fill de Guifré
el Pelós, refermà el domini cristià i féu construir a Olèrdola, indret
estratègic per a la defensa dels atacs sarraïns, el castrum Olerdula, important fortalesa, i una església sota
l’advocació de sant Miquel, a l’entorn de l’any 929. A mitjan segle xi, destaca la figura de Mir Geribert
«príncep d’Olèrdola», un dels principals impulsors de la revolta feudal contra
el poder comtal. El progressiu desplaçament de la frontera cristiana cap al sud
i la pacificació de la zona, en el segle xii,
foren la causa de l’inici de la decadència d’Olèrdola i el trasllat de la seva
població vers la plana on disposava de millors vies de comunicació i terres de
conreu. De l’Olèrdola medieval es conserven nombroses sitges de cereals
excavades a la roca, peces de ceràmica grisa i restes del castell bastit sobre
la talaia romana.
terres que actualment constitueixen el Penedès foren poblades de bell antuvi: s’han
trobat restes d’assentaments neolítics i del bronze antic; posteriorment (segle
iv aC), s’hi establiren els
cossetans. En l’actual terme d’Olèrdola, els romans construïren, en el segle ii aC, una magnífica fortificació que
restà abandonada un segle després i de la qual es conserven: la muralla, de
carreus poligonals, amb una porta central i quatre torres; la talaia o torre de
guaita, i la cisterna. El territori penedesenc fou repoblat, en el segle x, sota l’impuls del comtat de
Barcelona, del monestir de Sant Cugat i de nissagues nobles, com els Sanmartí,
els Castellet, els Cervelló… i això comportà els desplaçament cap al sud del
Llobregat dels límits de la Marca. El comte Sunyer de Barcelona, fill de Guifré
el Pelós, refermà el domini cristià i féu construir a Olèrdola, indret
estratègic per a la defensa dels atacs sarraïns, el castrum Olerdula, important fortalesa, i una església sota
l’advocació de sant Miquel, a l’entorn de l’any 929. A mitjan segle xi, destaca la figura de Mir Geribert
«príncep d’Olèrdola», un dels principals impulsors de la revolta feudal contra
el poder comtal. El progressiu desplaçament de la frontera cristiana cap al sud
i la pacificació de la zona, en el segle xii,
foren la causa de l’inici de la decadència d’Olèrdola i el trasllat de la seva
població vers la plana on disposava de millors vies de comunicació i terres de
conreu. De l’Olèrdola medieval es conserven nombroses sitges de cereals
excavades a la roca, peces de ceràmica grisa i restes del castell bastit sobre
la talaia romana.
A tres quarts de deu del matí ens trobàrem una seixantena
de persones a Sant Miquel d’Olèrdola; ens dividírem en dos grups i, mentre uns
ens dirigíem vers l’església de Sant Miquel, els altres es desplaçaren a la
capella del Sant Sepulcre.
de persones a Sant Miquel d’Olèrdola; ens dividírem en dos grups i, mentre uns
ens dirigíem vers l’església de Sant Miquel, els altres es desplaçaren a la
capella del Sant Sepulcre.
L’església actual, situada vora el cingle, és el resultat
de les restauracions efectuades en els darrers cent anys en quatre etapes:
1926-1928, 1948-1954, 1962-1963 i 2006-2008 i que suprimiren les capelles
afegides des del segle xvii. La
senyora Núria Molist, conservadora del Museu d’Arqueologia de
Catalunya-Olèrdola, ens explicà detalladament aquestes obres de restauració, així
com les característiques de l’edifici. De fet, hem de parlar de dues esglésies:
la preromànica (911-937) i la romànica (final segle x-segle xii). De
la primitiva església preromànica únicament es conserva l’absis, adossat al mur
nord de l’absis romànic i connectat a aquest per un estret passadís, serví de
sagristia, és quadrangular a l’exterior i semicircular a l’interior i està
cobert per una volta de quart d’esfera; el seu element més destacat és l’arc de
ferradura; hom ha relacionat aquesta església amb Santa Maria de Terrassa, Sant
Quirze de Pedret i Santa Maria del Marquet. Pel que fa a l’església romànica,
hem de dir que consta d’una sola nau, molt llarga, coberta amb volta de canó,
reforçada per dos arcs torals i amb quatre arcs formers, adossats en els punts
de càrrega dels arcs torals. El tram de la nau contigu a l’absis, quadrangular
i amb dues finestres, una sobre l’altra a l’eix central, és cobert per una
cúpula amb quatre trompes angulars i, a l’exterior, es mostra com un cimbori
octogonal amb basament quadrat que podria correspondre a un campanar de torre
substituït per l’espadanya actual. A la façana oest es troba la porta d’accés
amb un arc de mig punt adovellat i una finestra geminada. Al costat del mur sud
de l’església es troba la necròpolis (cementiri parroquial fins el 1914) amb diverses
tombes antropomorfes (segle x).
de les restauracions efectuades en els darrers cent anys en quatre etapes:
1926-1928, 1948-1954, 1962-1963 i 2006-2008 i que suprimiren les capelles
afegides des del segle xvii. La
senyora Núria Molist, conservadora del Museu d’Arqueologia de
Catalunya-Olèrdola, ens explicà detalladament aquestes obres de restauració, així
com les característiques de l’edifici. De fet, hem de parlar de dues esglésies:
la preromànica (911-937) i la romànica (final segle x-segle xii). De
la primitiva església preromànica únicament es conserva l’absis, adossat al mur
nord de l’absis romànic i connectat a aquest per un estret passadís, serví de
sagristia, és quadrangular a l’exterior i semicircular a l’interior i està
cobert per una volta de quart d’esfera; el seu element més destacat és l’arc de
ferradura; hom ha relacionat aquesta església amb Santa Maria de Terrassa, Sant
Quirze de Pedret i Santa Maria del Marquet. Pel que fa a l’església romànica,
hem de dir que consta d’una sola nau, molt llarga, coberta amb volta de canó,
reforçada per dos arcs torals i amb quatre arcs formers, adossats en els punts
de càrrega dels arcs torals. El tram de la nau contigu a l’absis, quadrangular
i amb dues finestres, una sobre l’altra a l’eix central, és cobert per una
cúpula amb quatre trompes angulars i, a l’exterior, es mostra com un cimbori
octogonal amb basament quadrat que podria correspondre a un campanar de torre
substituït per l’espadanya actual. A la façana oest es troba la porta d’accés
amb un arc de mig punt adovellat i una finestra geminada. Al costat del mur sud
de l’església es troba la necròpolis (cementiri parroquial fins el 1914) amb diverses
tombes antropomorfes (segle x).
.JPG)
Al nord-est del poble de Sant Miquel d’Olèrdola es troba
la capella del Sant Sepulcre. Documentada per primera vegada el 1058, el 1175
era ja un priorat filial de Santa Anna de Barcelona; venuda al monestir de Sant
Cugat del Vallès, fou recuperada, posteriorment, pels monjos del Sant Sepulcre.
La capella es troba adossada, pel nord, a una casa amb la qual es comunica a
través d’una obertura, té planta circular i la porta d’accés, de mig punt i
adovellada, orientada a l’oest. Per la seva estructura ens recorda, entre
d’altres, Sant Pere el Gros de Cervera, Sant Jaume de Vilanova del Pla o Torres
del Río (Navarra). Està coberta per una cúpula semiesfèrica i té, a llevant, un
absis de planta semicircular més baix, precedit per un arc presbiteral molt
ampli. No observem cap finestra. Al mur sud, una obertura ens permet accedir a
una petita capella de planta poligonal. L’absis té tres fornícules per banda i
una al centre, que podrien ser posteriors a l’obra original. El més important
de l’edifici són, però, les pintures murals, estudiades a fons pel Dr. Xavier
Barral i de les quals ens féu una interessantíssima i acurada descripció la
Dra. Francesca Español. La capella era completament decorada amb pintures
murals, una petita part de les quals és encara visible en els espais que han
quedat lliures de l’arrebossat modern que les cobria. Els colors predominants
són l’ocre, el marró i el vermell; també observem negre i blau. El programa
iconogràfic se centra en l’obra de la Redempció i el Judici Final. La figura de
Déu en majestat, en actitud de beneir, presideix la part superior de l’arc
triomfal. Enfront de l’absis, podem veure un Sant Sopar del qual resten els dos
extrems de la taula; els personatges, que s’identifiquen mitjançant
inscripcions, són Jesús, Joan Evangelista i Pere, asseguts, i Judes, dempeus.
Les pintures de l’espai meridional de l’arc triomfal són de difícil
interpretació: l’expulsió del Paradís (?) Al nivell inferior, veiem els
condemnats, a l’Infern, i els benaurats, al Paradís. Podem observar, també, una
Verge en majestat, amb l’Infant, i uns personatges que l’aclamen i li porten
presents.
la capella del Sant Sepulcre. Documentada per primera vegada el 1058, el 1175
era ja un priorat filial de Santa Anna de Barcelona; venuda al monestir de Sant
Cugat del Vallès, fou recuperada, posteriorment, pels monjos del Sant Sepulcre.
La capella es troba adossada, pel nord, a una casa amb la qual es comunica a
través d’una obertura, té planta circular i la porta d’accés, de mig punt i
adovellada, orientada a l’oest. Per la seva estructura ens recorda, entre
d’altres, Sant Pere el Gros de Cervera, Sant Jaume de Vilanova del Pla o Torres
del Río (Navarra). Està coberta per una cúpula semiesfèrica i té, a llevant, un
absis de planta semicircular més baix, precedit per un arc presbiteral molt
ampli. No observem cap finestra. Al mur sud, una obertura ens permet accedir a
una petita capella de planta poligonal. L’absis té tres fornícules per banda i
una al centre, que podrien ser posteriors a l’obra original. El més important
de l’edifici són, però, les pintures murals, estudiades a fons pel Dr. Xavier
Barral i de les quals ens féu una interessantíssima i acurada descripció la
Dra. Francesca Español. La capella era completament decorada amb pintures
murals, una petita part de les quals és encara visible en els espais que han
quedat lliures de l’arrebossat modern que les cobria. Els colors predominants
són l’ocre, el marró i el vermell; també observem negre i blau. El programa
iconogràfic se centra en l’obra de la Redempció i el Judici Final. La figura de
Déu en majestat, en actitud de beneir, presideix la part superior de l’arc
triomfal. Enfront de l’absis, podem veure un Sant Sopar del qual resten els dos
extrems de la taula; els personatges, que s’identifiquen mitjançant
inscripcions, són Jesús, Joan Evangelista i Pere, asseguts, i Judes, dempeus.
Les pintures de l’espai meridional de l’arc triomfal són de difícil
interpretació: l’expulsió del Paradís (?) Al nivell inferior, veiem els
condemnats, a l’Infern, i els benaurats, al Paradís. Podem observar, també, una
Verge en majestat, amb l’Infant, i uns personatges que l’aclamen i li porten
presents.
.JPG)
Un cop acabada aquesta visita i acompanyats per la
senyora Pilar Terrades, de l’Institut d’Estudis Penedesencs, ens dirigírem, ja
tots dos grups junts, cap al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, situat al
terme municipal d’Avinyonet del Penedès, on els responsables de la seva
restauració, la Sra. Rosa Escala i el Sr. Josep Piñol, ens explicaren
detalladament la seva intervenció, duta a terme entre els anys 2010 i 2011. Les
primeres dades documentals sobre el lloc dels Gorgs són de l’any 976, però no
és fins el 1024 que hi consta l’església preromànica de Sant Sebastià que es
convertí en monestir el 1030, quan en el testament d’Ermengarda, filla de
Borrell II de Barcelona, es feren diverses donacions i es disposà que s’hi
establissin quatre monjos. Mir Geribert, fill d’Ermengarda, el convertí en un
priorat vinculat a Sant Víctor de Marsella (nucli de la reforma gregoriana). El
1409 passà a dependre de l’abadia de Montserrat i, ben aviat, desaparegué la
vida comunitària. En estat ruïnós ja en el segle xvi, el monestir fou subhastat com a conseqüència de la
desamortització de 1835 i adquirit per particulars. L’església, considerada un
annex de la parròquia d’Avinyonet, esdevingué independent el 1851 i fou
restaurada entre els anys 50 i 70 del segle xx
pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. L’església que podem
contemplar avui és el resultat de les reformes realitzades després del 1380, ja
que havia estat notablement afectada pel terratrèmol del 2 de març de 1373. Té
una sola nau, capçada a llevant per un absis quadrat cobert amb volta de
creueria, amb contraforts als angles, i la porta d’accés, amb un timpà amb la Maiestas Domini dins la màndorla
mística, a ponent. El campanar, al qual es va adossar l’absis gòtic, és una
gran torre de planta quadrada el pis inferior de la qual fa les funcions de
sagristia; els altres tres pisos es comuniquen mitjançant una escala de cargol.
Les lesenes, de tradició llombarda, arriben fins al segon pis, on s’obren dues
finestres geminades a cada façana. El claustre romànic, situat al sud de
l’església, es conserva incomplet; la construcció d’una casa destruí els
costats sud i oest, però el porxo de la galeria de ponent restà, en part,
visible. La decoració escultòrica del claustre permet observar les diferents
etapes en què fou construït: dos cimacis en forma de mènsula i un capitell de
la galeria nord presenten analogies amb un grup de capitells i cimacis de Sant
Pere de Rodes. A l’ala oest, es pot veure un capitell hispanoromà de marbre
blanc, reaprofitat, amb decoració vegetal. Les arcades de la galeria est, de la
segona meitat del segle xii,
reposen sobre quatre capitells suportats per tres pilastres i una columna; la
decoració d’aquests capitells és molt senzilla: geomètrica, amb grius afrontats
i girats sobre ells mateixos mentre es mosseguen les ales, personatges barbats
devorats per animals que cavalquen sobre les seves espatlles…
senyora Pilar Terrades, de l’Institut d’Estudis Penedesencs, ens dirigírem, ja
tots dos grups junts, cap al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, situat al
terme municipal d’Avinyonet del Penedès, on els responsables de la seva
restauració, la Sra. Rosa Escala i el Sr. Josep Piñol, ens explicaren
detalladament la seva intervenció, duta a terme entre els anys 2010 i 2011. Les
primeres dades documentals sobre el lloc dels Gorgs són de l’any 976, però no
és fins el 1024 que hi consta l’església preromànica de Sant Sebastià que es
convertí en monestir el 1030, quan en el testament d’Ermengarda, filla de
Borrell II de Barcelona, es feren diverses donacions i es disposà que s’hi
establissin quatre monjos. Mir Geribert, fill d’Ermengarda, el convertí en un
priorat vinculat a Sant Víctor de Marsella (nucli de la reforma gregoriana). El
1409 passà a dependre de l’abadia de Montserrat i, ben aviat, desaparegué la
vida comunitària. En estat ruïnós ja en el segle xvi, el monestir fou subhastat com a conseqüència de la
desamortització de 1835 i adquirit per particulars. L’església, considerada un
annex de la parròquia d’Avinyonet, esdevingué independent el 1851 i fou
restaurada entre els anys 50 i 70 del segle xx
pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. L’església que podem
contemplar avui és el resultat de les reformes realitzades després del 1380, ja
que havia estat notablement afectada pel terratrèmol del 2 de març de 1373. Té
una sola nau, capçada a llevant per un absis quadrat cobert amb volta de
creueria, amb contraforts als angles, i la porta d’accés, amb un timpà amb la Maiestas Domini dins la màndorla
mística, a ponent. El campanar, al qual es va adossar l’absis gòtic, és una
gran torre de planta quadrada el pis inferior de la qual fa les funcions de
sagristia; els altres tres pisos es comuniquen mitjançant una escala de cargol.
Les lesenes, de tradició llombarda, arriben fins al segon pis, on s’obren dues
finestres geminades a cada façana. El claustre romànic, situat al sud de
l’església, es conserva incomplet; la construcció d’una casa destruí els
costats sud i oest, però el porxo de la galeria de ponent restà, en part,
visible. La decoració escultòrica del claustre permet observar les diferents
etapes en què fou construït: dos cimacis en forma de mènsula i un capitell de
la galeria nord presenten analogies amb un grup de capitells i cimacis de Sant
Pere de Rodes. A l’ala oest, es pot veure un capitell hispanoromà de marbre
blanc, reaprofitat, amb decoració vegetal. Les arcades de la galeria est, de la
segona meitat del segle xii,
reposen sobre quatre capitells suportats per tres pilastres i una columna; la
decoració d’aquests capitells és molt senzilla: geomètrica, amb grius afrontats
i girats sobre ells mateixos mentre es mosseguen les ales, personatges barbats
devorats per animals que cavalquen sobre les seves espatlles…
.JPG)
.JPG)
.JPG)
Després de dinar, breu visita a Vilafranca del Penedès. De
l’antic convent medieval de Sant Francesc es conserven l’església gòtica i el
claustre. A l’interior de l’església podem contemplar uns importants sepulcres
pertanyents a membres de famílies nobles com els Penyafort, a Hug de Cervelló, a
Pere d’Avinyó… Quant a les obres pictòriques, destaca el retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi (1392), considerat l’obra
més antiga conservada de Lluís Borrassà, tot i que encara no s’ha pogut
localitzar la documentació que ho acrediti. El retaule ocupa el seu lloc original
a la capella de Pere Febrer, oficial reial ennoblit, segons consta en el seu
testament dictat el 1407. L’obra mostra, en el carrer central, de dalt a baix,
el Calvari, la Presentació de la Mare de Déu al temple i sant Jordi; en el
carrer de l’esquerra, la Verge nena brodant el vel del temple i les seves
companyes que li reten homenatge, les esposalles de la Verge i sant Josep, i
l’Anunciació i la Nativitat; en el de la dreta, sant Jordi i el drac, els
martiris del sant i la seva mort; en els quatre muntants, figures de sants i
santes, i a la predel·la, l’assumpció de santa Maria Egipcíaca, la Verge
Dolorosa, el Crist de la Pietat, sant Joan Evangelista i l’estigmatització de
sant Francesc. La Dra. Español ens en féu una acuradíssima explicació amb la
qual va concloure la nostra jornada cultural per terres penedesenques.
l’antic convent medieval de Sant Francesc es conserven l’església gòtica i el
claustre. A l’interior de l’església podem contemplar uns importants sepulcres
pertanyents a membres de famílies nobles com els Penyafort, a Hug de Cervelló, a
Pere d’Avinyó… Quant a les obres pictòriques, destaca el retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi (1392), considerat l’obra
més antiga conservada de Lluís Borrassà, tot i que encara no s’ha pogut
localitzar la documentació que ho acrediti. El retaule ocupa el seu lloc original
a la capella de Pere Febrer, oficial reial ennoblit, segons consta en el seu
testament dictat el 1407. L’obra mostra, en el carrer central, de dalt a baix,
el Calvari, la Presentació de la Mare de Déu al temple i sant Jordi; en el
carrer de l’esquerra, la Verge nena brodant el vel del temple i les seves
companyes que li reten homenatge, les esposalles de la Verge i sant Josep, i
l’Anunciació i la Nativitat; en el de la dreta, sant Jordi i el drac, els
martiris del sant i la seva mort; en els quatre muntants, figures de sants i
santes, i a la predel·la, l’assumpció de santa Maria Egipcíaca, la Verge
Dolorosa, el Crist de la Pietat, sant Joan Evangelista i l’estigmatització de
sant Francesc. La Dra. Español ens en féu una acuradíssima explicació amb la
qual va concloure la nostra jornada cultural per terres penedesenques.
.JPG)